La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

3 de març 2013

Una experiència d'aprenentatge mutu

Després de tres anys vivint a Viena, m'adono que encara no he parlat seriosament de cap de les meves experiències amb l'ensenyament. Potser és perquè aquest bloc no tracta d'això; m'hauria de plantejar fer-ne un exclusivament per parlar de tot el que passa a classe, de les moltíssimes coses agradables que visc durant el meu dia laborable aquí, que de vegades s'allarga fins ben tard i comença ben d'hora. I, per què no dir-ho també, de les dificultats i els reptes que se'm van plantejant diàriament.

Els alumnes de què parlaré avui, però, són especials, mereixen un capítol a part i un lloc d'honor en aquest bloc. Actualment són els meus únics alumnes de català. Van començar a aprendre'n amb mi l'estiu de fa dos anys (si no vaig errada) i des de llavors hem fet diversos cursos a la Volkshochschule (VHS) de Viena (mena d'escoles d'adults) i han anat evolucionant sempre amb molta motivació, passió per l'aprenentatge i, sobretot, amb alegria i passant-nos-ho molt bé.

En Martin i en Philipp aprenen català per pur interès cultural, cap d'ells no parla castellà i tan sols el Martin té coneixements previs d'una altra llengua romànica, en aquest cas el francès. El que ells no saben és el repte que per a mi suposa ensenyar català a principiants absoluts, és una experiència que ja havia viscut moltes vegades amb el castellà, no encara amb el català. Sempre que m'havia tocat impartir classes de català a adults, es tractava de persones castellanoparlants o d'altres orígens, però en tot moment amb el castellà com a llengua de partida. Així, doncs, en Martin i en Philipp eren veritables principiants i d'ençà d'aleshores estic molt contenta del procés que han fet.
En Martin i en Philipp el proppassat dimecres a classe
No hi ha gaires secrets, la clau del seu aprenentatge és la motivació, la persistència i el fet de saber que mentre aprenen hi ha alguns obstacles que han d'anar superant i que les coses no vindran donades sense esforç



El primer dia de classe sempre m'agrada preguntar per què volen aprendre la llengua en qüestió i quina ha estat la seva experiència amb aquesta llengua, com hi han anat a parar. Recordo la resposta del Philipp, em va dir que el que ell volia era fer treballar el seu cervell després de les 8 hores a l’oficina, i quina millor manera que aprendre una nova llengua!
Els dimecres a la tarda és quan tenim la nostra hora de català i he de reconèixer que, després d’un dia que acostumo a tenir molt ple de classes i en què em llevo molt d’hora, trobar-me amb en Martin i en Philipp és com acabar la jornada amb una tassa de te calentó en una dia d’aquells grisos i freds de Viena.

En un dels seus viatges a Barcelona, en Martin i en Philipp van comprar molts llibres de text i també alguns de lectura en català. Un d’aquests llibres, Una barca, un riu, escrit per Roger Cardús, va cridar l’atenció d’en Martin i va decidir traduir-lo a l’alemany per regalar-lo a una amiga seva, que està vivint una situació semblant a la que mostra el llibre. Es tracta d’un conte per a nens que tracta el tema de l’Alzheimer de manera exquisida. Una mare duu al seu fill a una biennal en un museu i parlen de la malaltia de l’avi. El conte està ple de símbols i de referències a la memòria, al passat i a la malaltia.
La traducció del Martin és molt bona, tan sols hi vaig haver de fer petites correccions. Tenint en compte que el seu nivell és entre l’A1 i l’A2 i que traduir és un dels exercicis més difícils que existeixen, el felicito a bastament. 



Evidentment, compto amb el permís dels meus alumnes per publicar aquest post. Espero que continuem aprenent durant molt de temps els uns dels altres. Força i endavant!