Desenteranyinant textos, i a falta d'inspiració i de temps, he trobat un text que jo mateixa vaig escriure i publicar fa un parell d'anys en un altre bloc que ja ha quedat obsolet. I com que el meu estat d'ànim s'assembla al d'aquells temps, però en un altre context, m'ha semblat que el podia reprendre aquí:
"Des del racó pot veure un bocí de finestra.
Les parets intactes de les cases del davant. I un rajolí de sol que entra a
l’habitació la fa més càlida que no la de qualsevol altre dia. Però ella resta
immòbil, veient passar la vida al seu voltant. El temps col•loca fils de llana
blanca sobre la melena negra, abans llarga i forta. I els ulls de teranyines
descansen sobre el llibre obert sempre a la mateixa pàgina. El raig de sol
s’esmuny fins que desapareix rere les cortines. La mateixa cançó sona al
portàtil, una i altra vegada. Als prestatges, plens de pols i de llibres, hi ha
la foto que ha mirat tantes vegades, perenne, impassible. Mira al seu voltant:
els objectes li són fidels, talment gossos immortals que romanen a l’espera de
la seva mestressa. Ella els amanyaga amb els ulls pàl•lids. Obre la finestra,
enllà de l’horitzó hi ha els amants que fan l’amor salvatgement en l’atreviment
de la felicitat conquerida. Gira els ulls cap a la fotografia que fuig del
temps i fa clic de nou a la cançó que ha escoltat tantes vegades. Mira cap a la
finestra; s’adona que, en obrir-la, ha entrat una ploma de colom a l’habitació.
L’escombra i torna al seu lloc. Sent com cauen gotes d’aigua de l’aixeta,
sempre mal tancada. Leonard Cohen i el degoteig constant i l’ànima morta. I res
no és diferent i res no és igual."
Escoltant (llavors):
I ara: