L'Òpera estatal de Viena. Racons de Viena III

Nota: aquest indret no és precisament un "racó" de Viena, sinó que presideix, majestuós, el centre de Viena i diria que és l'edifici més emblemàtic de la ciutat després de la Catedral vienesa. Però, per a mi, doncs és un racó més :-)

Fa dues setmanes vaig rebre la visita de la meva germana a Viena. Quan ets sola durant força temps en un país estranger, aprens a valorar la companyia dels qui sempre havies tingut al costat.

I totes dues vam fer una visita guiada a l’Òpera de Viena. Era la primera vegada per a mi, mai havia vist aquest temple de cultura per dins, encara no he tingut el privilegi d’assistir a una òpera. I en entrar-hi ens vam trobar un espectacle i una meravella de l’art i de l’arquitectura.

A Viena l’assistència a l’Òpera és molt elevada. Les entrades per a un espectacle estan venudes amb molta antelació, sobretot les que tenen preus assequibles, i és força difícil entrar-hi si ets pobre, a no ser que se t’acudeixi estar dreta tres hores: el preu d’aquestes entrades és simbòlic, però després t’esperen unes tres hores dempeus, que –és clar- a segons quines edats ja resulten indecents.

La primera impressió en entrar-hi va ser d’emoció: un profund sentiment em va travessar. No m’esperava que un edifici em transmetés tant i no he estat mai ningú a qui li agradi anar a l’òpera. Més aviat sempre ho he vist com una cosa llunyana, fora del meu abast, com de “rics”. Però ai, quan vaig entrar allà! Una emoció que no es pot explicar amb paraules va recórrer el meu cap i el meu cos.

En primer lloc, t’ensenyen la part que no acostumem a veure en un espectacle: el treball que hi ha darrera de l’escenari:

En aquells moments estaven preparant un escenari i vam poder veure el que se’n cou darrere. També vam poder seure a les butaques vermelles de les primeres files, que deuen costar al voltant de 200 € l’actuació.

A continuació ens van mostrar la “Sala del Te”, una espectacular sala amb un sostre bellíssim i uns miralls que l’envoltaven. Rep el nom de “Sala del Te” perquè l’emperador Franz Josef la feia servir quan anava a l’òpera per recloure-s’hi mentre es duia a terme alguna òpera. Diuen que no li agradava l’òpera, però que hi havia d’acudir per saludar els seus deixebles. Solia fer-hi aparició al començament d’una obra, després prenia el te al saló del te i cap al final tornava a fer-hi aparició per saludar des del palc els vienesos i les vieneses en l’època Imperial.

Un altre element a destacar és la sala anomenada Gustav Mahler. El famós compositor va dirigir l’Òpera de Viena durant el període que comprèn entre anys 1897 i 1907. Se li va dedicar una sala perquè la seva aportació va ser crucial en el desenvolupament de l’òpera. Abans que ell la dirigís, l’òpera era un lloc d’encontre per als vienesos. Com que en aquells temps encara no existia Internet ni les xarxes socials, la gent s’hi reunia per comentar els darrers esdeveniments socials. Allà hi parlaven, menjaven, feien tard i hi feien xivarri mentre tenia lloc una representació. Gustav Mahler va canviar aquest fet establint-hi unes normes de conducta que tothom havia d’acomplir. Aspectes com: no permetre el pas a ningú que arribés un cop començada l’obra, no permetre-hi fumar ni beure ni menjar, mantenir l’ordre i el silenci durant la representació... van fer famós a en Mahler i li van atorgar un lloc a l’edifici per a l’eternitat.

Finalment, em va impactar el fet que els dos arquitectes que van dissenyar l’edifici (Eduard van der Nüll i August Sicard von Sicardsburg) van morir abans de veure’l acabat. La població vienesa no va veure amb bons ulls l’elaboració de l’òpera estatal als seus inicis. L’edifici els semblava lleig i el van criticar força. Per aquest motiu, van der Nüll es va suïcidar. El seu company Sicard va morir poc després d’un atac de cor. És per això que tots dos compten amb sengles bustos a l’entrada. Si aixequessin el cap ara i sabessin l’expectació i la concurrència que aquest edifici aixeca!

Una història tràgica per a un temple bellíssim de cultura que hauria de ser assequible a tothom. 

Totes les fotos són meves i no mostren realment la bellesa de l'interior de l'Òpera. Cal veure-ho en directe! 

Viktor E. Frankl, L'home a la recerca de sentit

No coneixia Viktor Frankl abans de venir a Viena. El vaig descobrir per casualitat en un retall de diari que n’anunciava una conferència. Hi vaig assistir. Per això em vaig comprar aquest llibre quan vaig estar a Barcelona aquest setembre. Frankl va néixer a Viena el 26 de març de 1905 i fou un neuròleg, psiquiatra i, per a mi, principalment filòsof. D’origen jueu. El seu pare va arribar a ser Ministre d’Assumptes Socials pel partit socialista.

Per la seva condició de socialista i de jueu va passar per diversos camps de concentració, entre ells Auschwitz. 

El llibre que ressenyo és d’aquells que no es poden deixar de llegir. La seva narrativa t’embolcalla, t’abraça, se t’emporta cap a l’infern que va viure Frankl al seu pas pels camps de concentració. Les reflexions sinceres i brillants d’un pres han provocat les meves llàgrimes més d’una vegada en llegir aquesta experiència. Sí, ja sé que se n’ha parlat molt, de l’horror dels nazis i de l’Holocaust, però cada nou testimoni aporta nous punts de vista i contribueix a humanitzar-ne les víctimes, donant-los noms i cognoms.

El llibre està dividit en tres parts, que narren cronològicament l’estada dels presos als camps: l’internament, la vida al camp i l’alliberament. En Viktor Frankl psicòleg explica també les diverses fases per les quals passen els presos: les primeres reaccions, els presos que se suïciden, la fase d’apatia, la fam, l’absència de sentimentalitat...

És especialment impactant la fase d’apatia i l’absència de sentiments envers els altres: com l’ésser humà s’insensibilitza davant l’horror humà com a mètode d’autodefensa...

També m’ha agradat molt la reflexió que Viktor Frankl fa sobre la llibertat interior de què en tot moment gaudeix (segons ell) l'ésser humà en general i els presos en concret. Tot i ser en una situació d’esclavatge, es prenen decisions interiors que equilibren la balança cap a un costat o cap a l’altre: “Aquesta llibertat espiritual de l’home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar, és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l’ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit.” (pàg. 78) “Si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment”. (pàg. 79)

Segons Frankl per sobreviure era molt important trobar un sentit a la vida i una causa per la qual mantenir-se viu. A les seves teràpies com a psicòleg solia preguntar als pacients per què no se suïcidaven i aleshores apareixia aquest motiu que donava sentit a les seves vides: un familiar, l’amor, una bona causa. Si no hi ha aquest sentit, el buit existencial pot conduir a la mort.

La darrera fase que han de suportar els presos és la de l’alliberament, que pot semblar la més feliç, però que en realitat és també molt dura: tots aquells records, el sentiment de culpa per haver sobreviscut, que va dur a més d’un supervivent al suïcidi, com per exemple al meu adorat Primo Levi.

Al final del llibre hi ha un epíleg que representa l’escenificació d’un diàleg metafísic entre diferents filòsofs que “es colen”, disfressats, a la vida en el camp.

Frankl va ser el fundador de la logoteràpia, doctrina que va desenvolupar a partir de l’estada en el camp i que posa de manifest en aquest llibre: la paraula és alliberadora del patiment i la recerca d’un sentit també. Gràcies, Herr Frankl, pels teus llibres i els teus ensenyaments.

Epizentrum: la nova casa ocupada a Viena

Declaració universal dels drets humans

ARTICLE 25

1.      Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ell i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.

ARTICLE 27

1.      Tota persona té dret a participar lliurement en la vida cultural de la comunitat, a gaudir de les arts i a participar i beneficiar-se del progrés científic.

Aquell qui lluita pot perdre; però el qui no lluita ja ha perdut.

Va ser el passat 14 d’octubre. Un moment històric per a Viena, m’atreviria a dir. Des que vaig arribar em preguntava on s’amagaven els moviments socials en aquest país, on sembla que tot funciona tan bé que no fa falta que la gent surti al carrer.

Però sí, existeixen, i com! Gent jove provinent de diferents àmbits, però diria que bàsicament del moviment antifeixista i anarquista han ocupat aquesta casa: 

De cop aquests persones sense ànim de lucre han omplert de vida la casa que durant anys ha estat morta. En molt poc temps han aconseguit reunir artistes, poetes, persones solidàries, curioses, dones grans, indignats espanyols, moviments ciutadans i tota aquella persona que vulgui canviar el món. Hi han fet xerrades, tallers, dinars populars... i estan preparant un Cafè, una biblioteca, un servei d’informació, un cinema, habitacions per dormir-hi, sales per a nens, dones, lesbianes, transsexuals, tallers, etc. (cito i tradueixo d’aquí (clica-hi per anar-hi, text en alemany).

Cuinen conjuntament i entenen la cuina d’aquesta casa com la “cuina del poble”. També hi ha el projecte comú de crear la “Universitat lliure de Viena”. Cito textualment i traduint el que es declara al document fundador, en relació als objectius de la universitat lliure que s’hi vol fundar: “Volem acabar amb els mecanismes que legitimen els criminals contra la humanitat, volem desenvolupar conceptes per corregir els desperfectes. Volem descobrir camins que ens portin cap a un món sa i lliure per a tothom. Volem desenvolupar tecnologies que ens permetin aprendre i també ensenyar en un medi lliure i no comercialitzat i això volem fer-ho no només a través de “cursos”, sinó també a través de la vida quotidiana i la relació amb els altres.”

Tota una declaració de principis que comporta un canvi diria que global i sistemàtic de l’”status quo” o “mainstream”. El fragment acaba amb la frase “tots/es som estudiants; tots/es som professors/es”.

Besetzt = ocupat

Parlant amb algun austríacs que no formen part del moviment okupa ni de cap moviment social, preguntant sobre aquest fenomen, m’he adonat que encara hi ha moltes persones que no saben què és ni tan sols n’han sentit a parlar mai.

Una mica d’història del moviment Okupa és, doncs, necessària:

Es tracta d’un moviment social que va néixer a imitació dels “squatters” anglesos com a forma de lluita contra l’especulació immobiliària derivada del sistema capitalista. Consisteix a ocupar edificis abandonats o que estan buits perquè els seus propietats esperen millors temps per a la seva explotació. Tradicionalment ja havien existit aquestes pràctiques, però la càrrega política arriba de la mà dels “squatters” i d’aquí en deriva en català el terme “okupa”, escrit amb “k” en senyal de reivindicació.

Moltes vegades aquests edificis s’utilitzen per promoure activitats socials, tallers i activitats lliures de tota voluntat mercantilista o amb afany lucratiu. També solen ser habitatges autogestionats.

Quant als aspectes legals, evidentment els protagonistes que gestionen aquests centres socials es troben amb mil i un impediments depenent de la legislació de cada país. A països com Alemanya o Holanda, el moviment okupa té una forta tradició. Un cas especial és l’holandès: després d’un temps en què es va arribar a un acord institucionalitzat per legalitzar l’okupació i després d’uns quants anys d’aquesta pràctica amb una forta implicació a Amsterdam, amb la nova composició al Parlament ha estat finalment prohibida sota pena de presó. Vegeu-ho aquí (feu-hi clic).

Crec que és important destacar que, tot i que sovint s’associa aquest moviment amb la ideologia anarquista, en realitat les persones que en formen procedeixen de diferents àmbits ideològics, al voltant de la lluita contra les injustícies derivades del sistema capitalista.

I tornant a l’edifici Epizentrum, hem de dir que pertany a la constructora BUWOG, una immobiliària amb capital privat que manté la casa buida. Ja ha estat en perill de ser desallotjada, però continua en peu, en mans del poble. I esperem que segueixi així durant molt de temps, amb tota la creativitat que li poden donar els vienesos i vieneses entre els quals m’incloc.