La dona invisible que vesteix de lila

La meva foto
Viena, Austria
No sé si va ser el dia que vaig veure representada "Carta a una desconeguda", d'Stephan Zweig al teatre Borràs de Barcelona o si potser va ser la meva estada a Viena el setembre de 2009. El cert és que la decisió de venir a la capital austríaca respon a motius purament filosòfics i d'impuls vital. O potser no, potser només busco i busco, sense saber ben bé què. I tinc ganes de compartir tot el que em passi pel cap amb vosaltres. Espero que tingueu paciència i que em visiteu moltes vegades.

28 de set. 2010

Camino, camí cap al desconegut


Camino pretende ser una historia objetiva, sin prejuicios ni estereotipos.
Una película espaciosa que muestre la realidad sin juzgarla. Casi una
radiografía. Por eso precisamente se permite el lujo de ser nítida, directa y
contundente.


Javier Fesser
Septiembre 2008

Des que he vist aquesta pel·lícula estic trasbalsada. Tenia dubtes sobre si escriure aquesta entrada, perquè es tracta d'un tema molt delicat. És allò de no parlar mai sobre política, futbol o religió, perquè sempre es poden ferir susceptibilitats. Però, potser com a catarsi, haig de parlar d'aquest tema. Intentaré fer-ho de la manera més respectuosa possible, malgrat que ja avanço que sóc una persona educada en el laïcisme, atea per convicció, que no ha passat ni tan sols pel baptisme.
Camino és la història d'una nena en plena època preadolescent que comença a despertar a la vida i que, de cop, es troba amb una malaltia terrible i amb la mort. No recordo haver plorat tant amb una pel·lícula i amb tant de sentiment des de feia molt de temps i això és perquè a mesura que avança la trama i que el càncer que pateix aquesta nena empitjora, podem viure amb realisme el dolor i el patiment més extrems en algú tan jove, que començava a experimentar el primer amor platònic, pur, innocent, per un nen de la seva edat.
Reconec que no vaig dormir la nit de divendres, impactada per la crudesa d'algunes imatges i pel món (desconegut per a mi) proper a l'Opus Dei que durant la pel·lícula el director retrata (sobretot en la figura de la mare i de la germana de la nena). L'integrisme religiós i la devoció a Déu fa que la mare de la criatura consideri un regal i un privilegi que la seva filla hagi estat triada per ascendir a un estadi celestial a través de la malatia, del patiment, del martiri. Des d'aquesta perspectiva, no puc més que cridar el meu esperit crític i preguntar-me com pot ser que una mare digui a la seva filla que hem de donar gràcies per la seva malaltia. En aquest sentit, crec que rere l'argument de la pel·lícula s'amaga una clara crítica a l'integrisme religiós, que encega les persones, que les fa raonar més enllà del que realment estan sentint.

Indagant, buscant més informació en la meva curiositat gairebé obsessiva, he trobat que una de les persones que van inspirar la pel·lícula és l'adolescent madrilenya Alexia González Barrios, el procés de la malaltia de la qual manté un més que evident paral·lelisme amb Camino, la jove de la pel·lícula. Actualment hi ha en marxa un procés de sol·licitud de beatificació d'aquesta adolescent, com a exemple d'entrega a Déu. Javier Fesser es va basar en la biografia que va escriure l'antiga directora de l'escola on va estudiar Alexia, la religiosa Mª Victòria Molins, amb qui actualment el director manté una bona amistat. Aquest fet contrasta amb les crítiques que la família de la jove han fet al director de Camino, ja que -segons la família- ell no es va posar en contacte en cap moment amb ells i aquests van demanar expressament que el nom de la seva filla no aparegués a la pel·lícula. La qual cosa el director no va acomplir (ja que aquest nom apareix al final dels crèdits). En unes notes del director, J. Fresser va afirmar que es va basar en diversos casos semblants per fer la pel·lícula i que pretenia més mostrar uns sentiments, unes actituds diferents davant la vida, més que no pas prendre partit. Afirma: "Ojalá haya conseguido transmitir todo lo que estas historias me han sugerido alejado de estereotipos y prejuicios, dejando espacio al espectador." Aleshores, he d'entendre que sóc jo la que jutja l'Opus Dei com una maquinària rentacervells, anul·ladora de la persona, després de veure a la pel·lícula que una mare amaga les cartes d'amor de la seva filla, per aconseguir que es faci numerària d'aquesta (podríem dir-ne) secta, entre d'altres?
Potser sí; si més no, aquest director, amb el seu impacte, ha aconseguit que m'interessi i que indagui més sobre aquest tema.

23 de set. 2010

Sorolls


Regirant i remirant, he trobat aquest poema que vaig escriure fa una mica més d'un any quan vivia a Barcelona. Recordo perfectament aquell moment asseguda al balcó de casa:

Carrer Clot, tarda de dijous 6 d'agost de 2009

Devenir

El cel aranya els edificis, els de colors pàl·lids i mediocres.
Les èpoques de la història romanen, burlesques, impassibles,
El Sol es va ponent i a la pell ens creix una altra arruga.

Soroll de martells a la vorera, trenquen els ossos de l’asfalt, desfan els músculs de les pedres i ens en mostren la sang.

Ttttttrrrrr, tttttrrrrr, tttttrrrrrrrrrr, martelleig constant i que amenaça.

El cel és negre i tràgic, la llum dins les cases forada la negror.
La reixa del balcó em separa de la vida que patrulla la nit.
Nens de colors grocs, verds, negres, juguen al carrer.

Clàxons, crits, cotxes de policia, desfan la fredor de la nit
En un sacseig constant de devenir de motors i fums.

Bip bip bip bip bip bip bip, policies persegueixen lladres al carrer.

El cel que aranya i tràgic, ja no és negre, pesa sobre el cap de la veïna,
que roman, al balcó, asseguda i recolzada, vella, amb mirada d’escriptora.
Quatre homes juguen a bàdminton al carrer.

Olor de curri i de motor, de patates fregides i de Frankfurt; el cel és blau.
La porta del súper és oberta i alguns homes i dones compren formatge i pernil.

Clic clic clic qui cloqui clic clic, sabates contra l’asfalt que van a treballar...


En una de les habitacions de casa a Breitenseerstrasse si apago la música, escolto els sorolls d'una altra realitat:

Breitenseerstrasse, tarda de dijous 23 de setembre de 2010

El motor d'un vehicle de lluny, que s'esvaeix i no torna.


Silenci


Un gat que miola /// campanes d'església que indiquen l'hora // Silenci... // una fulla d'arbre que cau // somriures llunyans d'algun nen // Branques mogudes pel vent.

Silenci // els meus pensaments.

18 de set. 2010

Noves adquisicions bibliogràfiques

Ahir, el meu xicot i jo, vam trobar velles relíquies i valuoses per un euro! en un mercat de segona mà als carrers d'un barri del centre de Viena. Els flohmarkt (o mercats de segona mà al carrer) són força abundants en una ciutat que dóna molta importància a les antiguitats i a la petja del temps. Doncs bé, ahir, en una paradeta que gairebé passava desapercebuda als vianants, vam trobar uns quants llibres, que us presento en aquesta foto:



Denkverhältnisse Feminismus und Kritik Herausgegeben von Elisabeth List und Herlinde Studer. Edition Suhrkamp. SV Edició del 1989, que vol dir més o menys: "Relació de pensament. Feminisme i crítica". Editat per Elisabeth List i Herlinde Studer.
A destacar-ne un capítol que parla sobre la misogínia i la influència en el pensament filosòfic al llarg dels temps. Llanço una pregunta per a qui vulgui contestar: per què hi ha tan poques dones feministes conegudes? Tema complex, però igualment interessant i clau.

Kierkegaard, Ed. Bücher des Wissens (Llibres de la saviesa). (el llibre està editat el 1956 i comprat per algú el gener de 1984, segons una nota escrita a mà a la primera pàgina.) Es tracta d'un llibre on es recullen els principals escrits de Kierkegaard, considerat per alguns el pare de l'Existencialisme, entès des d'una perspectiva catòlica.

Oscar Wilde. Das Bildnis des Dorian Gray. Dtv Weltliteratur. Edició de 1981. L'arxiconegut "Retrat de Dorian Gray", amb una bona il·lustració, del qual -que jo recordi- se n'han fet dues pel·lícules, la darrera ben actual i bastant nefasta al meu entendre.

Psychoanalyse der weiblichen Sexualität. Herausgegeben von Janine Chasseguet-Smirgel. 1989, que vol dir = "Psicoanàlisi de la sexualitat femenina", editat per la Janine Chasseguet-Smirgel, edició del 1989.
Dedica una bona quantitat de pàgines al que Freud va teoritzar sobre la sexualitat femenina. Com a anècdota: sabíeu que Freud considerava que la dona sentia frustració pel fet de no tenir penis? (!!)

Herman Hesse. Unterm Rad. Suhrkamp. Taschenbuch. 1972. = Herman Hesse, "Sota la roda", edició del 1972. El conegut i controvertit escriptor alemany, Herman Hesse, en una de les seves novel·les més conegudes, ens parla de la frustració d'un sistema educatiu que no funciona, en clau clarament autobiogràfica. És el primer que llegiré!

Georg Lukács. Die Theorie des Romans. Ed. Hermann Luchterhand. 1971. = Georg Lukácks. "Teoria de la novel·la". Teorització del gran ideòleg marxista sobre la novel·la. Últim llibre que va escriure abans de la seva tria pel marxisme.

Sacher Masoch. Ein weiblicher Sultan. Die Liebesnächte einer Despotin. Ed. Inter. 1983, que vol dir Sacher Masoch. "Una sultana femenina. Les nits d'amor d'una dèspota". Ed. Inter, edició del 1983. De l'austríac Sacher Masoch deriva la paraula massoquisme. Es tracta de literatura eròtica i, bé, crec que el títol ho diu tot sobre el llibre. De la Velvet Underground hi ha cançó que fa honor a un dels seus llibres més coneguts: Venus in furs.

PS = la manera de citar els llibres no respon als criteris estàndars establerts. Però m'interessava només destacar aquests aspectes. La major part de les informacions les dec a la inestimable col·laboració del meu Chris. A llegir!

12 de set. 2010

Productes de la Terra Viva

Si alguna cosa he après vivint a Àustria és que la consciència ecològica i l'amor als productes de la terra estan molt més accentuats en aquest racó de món. Al súper sempre hi ha la possibilitat de comprar productes BIO i no necessàriament a preus poc assequibles. Acompanyats de bons amics i amigues avui hem anat a fer una volta per la fira que organitza dues vegades l'any la cooperativa Adamah (que vol dir en hebreu "terra viva"). Aquesta vegada tocava celebrar la vinguda de la tardor amb productes conreats de manera respectuosa amb el medi ambient, de tot tipus. Des de cistelles:



Fins a formatges:



passant per verdures i fruites de temporada, carn, embotits, pastissos, palatschinken i Sturm!



Hi ha hagut música, balls, orquestra, jocs, hem dinat a l'aire lliure i al final també han caigut algunes compres (sempre de manera responsable, és clar). Sopa de carbassa, mel de flors i Tzatziki!



La tardor ha arribat! A gaudir-ne amb salut!

9 de set. 2010

The Indian Runner o passió vs. raó, rebel·lia vs adaptació


Fa uns quants dies vaig veure aquesta pel·lícula del '91 dirigida pel gran Sean Penn.
The Indian Runner és la història de dos germans que representen dues opcions de vida ben diferents. El gran, en Joe, és policia en un poble de l'Amèrica profunda, interpretat de forma brillant (diria jo) per l'actor David Morse i el més jove, en Frank, és un home inadaptat que no troba el seu lloc a la societat i decideix allistar-se a l'exèrcit per la qual cosa és enviat a Vietnam.
La pel·lícula comença amb el retorn del germà petit, interpretat pel meu adorat Viggo Mortensen, després d'un episodi en què es veu com en Joe ha de matar un delinqüent en una persecució policíaca.
Els dos germans s'abracen i troben un senyor del poble que felicita el gran per la seva proesa en matar el delinqüent. És el primer senyal del conflicte entre tots dos: en Frank li diu: "per què a tu et feliciten quan a mi en el mateix lloc em considerarien un delinqüent?" Vet aquí el dilema: on són les barreres morals d'aquest món?
La trama es desenvolupa entre l'intent d'adaptació d'en Frank, ajudat pel seu germà, i les vicissituds familiars que els envolten. Però en Frank no se'n surt: família, feina, ser un ciutadà honorable i honrat... és massa per a ell. I no té cap altra sortida. No desvetllaré el final, perquè és impressionant i no vull espatllar la sorpresa si algú vol veure la pel·lícula. Em quedo amb un dels diàlegs entre tots germans. Era alguna així com:

Joe:
Frank, què fas aquí? El teu fill és a punt de néixer! No et fa por perdre tot això?
Frank: Jo el que no entenc és que a tu no et faci por tenir tot això.

El que més m'ha agradat, però, és l'amor entre germans (malgrat les diferències) i la química entre els actors que es desprén al llarg de l'acció. En molts aspectes m'he sentit identificada amb les dues posicions al llarg de la història i això és força difícil d'aconseguir de manera efectiva.
Recomanable 100%!

3 de set. 2010

Vents pudents bufen a Viena

Ahir vaig assistir a una concentració contra el racisme i a favor de la tolerància. Aquest lema, que pot semblar molt simple, és avui més que necessari. La concentració estava convocada per un grup d'esquerres minoritari a Àustria i el motiu era que el candidat de l'FPÖ (partit d'extrema dreta a Àustria), Strache impartia un míting a les instal·lacions de la Lugner City, un conegut centre comercial de la capital austríaca. Els lemes que es podien sentir eren senzills, clars, però a la vegada contundents: "aturem la persecució contra els musulmans!"; "contra el racisme!"; "per a nosaltres, la sang no juga cap paper!"; "el racisme no us donarà cap feina!"



Qui no està acostumat a l'estil d'aquest partit polític del qual vaig parlar ja en una altra ocasió pensarà que potser aquests missatges estan passats de moda. Però un partit el principal lema del qual ara és afavorir la sang vienesa i que afirma que "massa estrangers no poden fer bé a ningú" o bé és una broma o millor potser prendre-se'l seriosament. L'extrema dreta juga amb arguments fàcils i s'aprofita d'una situació de crisi per atraure com més votants, millor. Juga amb el sentimentalisme i amb missatges contundents. A més, se serveix d'una maquinària propagandística potent que produeix cartells com aquest, en què el senyor de gris és l'actual alcalde de Viena:



Fruit de la meva curiositat d'aquelles que maten el gat vaig decidir entrar a escoltar un tros del discurs del candidat: "atur", "estrangers", "islamització"... paraules que es van repetir en el curt període de temps que hi vaig ser. La sala plena, nens amb globus blaus i aplaudiments efusius rere cada estirabot d'aquest personatge construït a base de photoshops i envoltat de segurates:



"A nosaltres ens importa els "nosaltres", els vienesos!", diu el cartellet sota Strache. Però qui són els vienesos? Sens dubte no aquells qui ells consideren estrangers de segona categoria. El seu discurs, però, és prou ambigu, com quan admet que no li agrada el nou joc que han proposat els cadells del seu partit, actualment ja prohibit per les autoritats, en què s'invitava als jugadors a acabar amb mesquites i musulmans, com en un vídeojoc de matar "marcianitos". Ambigu per no despertar massa susceptibilitats?
En tot cas, el discurs i l'ambient d'ahir evocaven vells temps i em temo que l'aire dins d'aquests globus no esclati algun dia i inundi els carrers nets de Viena d'aires pudents i ventolats:



(fotos pròpies fetes durant la tarda d'ahir 02.09)